Mètodes i tècniques

From Francescroma

Quan a finals dels anys setanta Luís Eduardo Aute plantejava que "la ciencia es una estrategia, una forma de atar la verdad, que es algo más que materia, pues el espiritu se esconde detrás", estava posant sobre la taula, d'una manera certament poètica, dues qüestions fonamentals sobre el coneixement de la realitat.

• La primera qüestió és que el que entenem per ciència és una manera d'apropar-se a la realitat (des del punt de vista de la sociologia es parlaria d'una manera de construir la realitat), però que n'hi ha d'altres.

• La segona fa referència a l'essència del que es considera real i la manera com ens hi hem d'apropar.

La ciència com a procés

Plantejar que la ciència és una manera de construir la realitat vol dir, en darrera instància, plantejar quins mecanismes tenim per apropar-nos a la realitat intersubjectiva. La resposta científica ha estat clara: la utilització del mètode científic. El coneixement científic seria, doncs, tot allò que es produeix utilitzant el mètode científic.

En aquest punt es planteja un important debat sobre si les diferents disciplines que es consideren científiques utitzen el mateix mètode o mètodes diferents. O una combinació d'ambudes posicions extremes.

Deixant de banda aquest debat, que ha fet córrer rius de tinta i que ja ocupa milions de megabites en biblioteques virtuals, hi ha un acord unànim, si més no en el món occidental contemporani, sobre el fet que l'objectiu de la ciència és adquirir coneixements:

• Nous, o
• Més acurats
• Però sobretot, més acords amb el que és la realitat.

Des del punt de vista de la gent que es dedica a la ciència,la seva pràctica busca la solució de problemes o preguntes científiques (noves o enfocades fins al moment de manera errònia). Sovint s'ha tingut la idea que el coneixement científic seguia una evolució lineal i que anava projectant llum sobre zones que fins aquell moment restaven fosques; però després del llibre de Thomas Khun (*) se sap que això no necessàriament ha de ser així.

El plantejament tradicional considera que la ciència està constituïda pel resultat de tota forma de procediment que ha estat elaborada seguint el mètode científic. Sobre aquest punt es poden plantejar seriosos dubtes, especialment en el context actual en què el coneixement científic no es pot deslligar de la seva aplicació industrial o comercial. Però hi ha un acord en la comunitat científica a acceptar que només pot ser considerat científic allò que s'ha produit utilitzant el mètode científic. Podríem dir que aquest és un acord de mínims, que suposa que dins de qualsevol societat es pot donar importància a uns descobriments o uns altres, però que sembla clar que, a banda d'això, el mínim que es necessita perquè alguna cosa es consideri científica és que hagi seguit els passos que dicta el mètode científic (mètode ve del grec i originàriament feia referència al camí que calia seguir per arribar a algun punt).

La qüestió del mètode

No està clar que la diferenciacó entre quantitatiu i qualitatiu faci referència a la utilització de dos mètodes diferents; més aviat, tot al contrari. En aquest sentit, s'acostuma a parlar del mètode científic com d'un procés hipoteticodeductiu que va del concret al general, però també del general al concret. Possiblement, portat a les últimes conseqüències, el mètode científic voldria dir controlar totes les variables possibles per assegurar que aquestes estan d'acord amb el que és la realitat. Dit altrament, tot allò que no es pugi comprovar, no serà objecte de la ciència. Un exemple tòpic en aquest punt és l'existència de Déu, sobre la qual la ciència no es pot pronunciar.

Acceptant que els plantejaments o estils d'investigació quantitatiu i qualitatiu comparteix el mateix mètode, aspecte aquest sobre el que es pot discrepar àmpliament, caldria acceptar que sí que hi ha dues maneres diferents de plantejar-se com es produirà la producció de nous coneixements:

• Buscant un coneixement profund de la realitat
• Buscant un coneixement representatiu de la realitat

Per exposar-ho ràpidament, podríem dir que ens poden interessar dos plantejaments:

• Saber molt de pocs casos
• Saber poc de molts casos

Amb el primer plantejament estaríem en un enfocament qualitatiu, mentre que en el segon ens mouríem en el terreny de la metodologia quantitativa. Cal explicitar que hi ha dues possibilitats no contemplades: saber molt de molts casos, que seria molt car i segurament inabastable; i saber poc de pocs casos, el resultat del qual es consideraria que tindria poques probabilitats d'acotar-se a la "realitat".

Cal remarcar que les diferències que es donen entre ambdós plantejaments no es troben en el tipus de problema que es vol investigar sinó en el tipus de resultats que es busquen i les tècniques emprades per obtenir-los.

Ruiz, Aristegui, Melgosa (2002) plantegen que hi ha dos grans estils d'investigació: el qualitatiu i el quantitatiu.

Partint de la idea que els fets reals existeixen, el mètode quantitatiu vol donar a conèixer les característiques comuns d'aquests fets. Els fets socials tenen lleis que la ciència pot descobrir. Per això es recorre a nombres, taules i tests estadístics.

L'estil qualitatiu, per contra, es preocupa pel significat dels fets en el seu propi context cultural, donant més importància als aspectes subjectius: s'explora el significat de la realitat per als actors humans. Per això l'estudi del llenguatge i dels símbols esdevé essencial.

Pita & Pértegas plantegen que una de les diferències que es troba entre ambdós estils és que la metodologia qualitativa fa servir una base fenomenològica mentre que les tècniques quantitatives es basen més en el positivisme.

Des del meu punt de vista, una distinció important és el fet de treballar sobre dos tipus de llenguatges diferents:

- Metodologia quantitativa: llenguatge matemàtic

- Metodologia qualitativa: llenguatge no matemàtic

L'enfocament quantitatiu

En els plantejaments quantitaius l'important és la generalització o universalització dels resultats de la recerca (saber potser poques coses, però de molta gent). A més a més, aquests resultats se suposa que fan referència a fets objectius i no a la dimensió subjectiva de l'existència humana. D'aquesta manera es poden manipular matemàticament, unint o segmentant casos semblants, fet que permet el tractament estadístic de la informació.

Com que en aquest plantejament se suposa que els fets són reals i objectius, és a dir, que estan fora del subjecte, s'ha de tenir molta cura a l'hora d'agrupar diferents casos sota la mateixa categoria. D'aquí que es faci molt èmfasi en la definició de variables i indicadors del que s'està estudiant. Tot això porta a parlar de la importància de l'elaboració d'un bon marc teòric previ que jsutifiqui els conceptes, variables, indicadors i hiòtesis amb què es vol treballar.

Tot plegat fa que el plantejament general de les aproximacions quantitatives sigui de tipus deductiu (es va del particular al general): es fan hipòtesis que, si es validen en una mostra representativa, s'accepten com a explicacions de la totalitat (població). D'aquesta manera, es creu que es pot, no només explicar la realitat, sinó preveure-la.

El experto se convierte en una autoridad de verdad.

L'enfocament qualitatiu

Des del punt de vista del plantejament qualitatiu, l'important és la profunditat de la informació obtinguda i no la seva extensió en l'univers estudiat. En aquest cas, no es pretén generalitzar els resultats obtinguts, perquè s'és molt conscient que només es pot parlar amb propietat dels casos estudiats.

Està establert que l'objectiu del plantejament qualitatiu és la descripció de les qualitats dels fenòmens que estudia, i que no es preocupa de mesurar en quin grau aquestes qualitats es troben en un context o situació donats.

L'èmfasi es posa en aconseguir un coneixement al més profund possible del fenomen estudiat.

Es parteix de la part per intentar reconstruir el tot o, dit altrament, es fa servir un raonament inductiu.

En aquest intent d'accedir al tot es diu que és una aproximació holística, que planteja els fenòmens com un tot amb diferents manifestacions. De tota manera, el salt d'escala entre la part i el tot no pretén ser extrapolable, és a dir, que no es busca comprendre totes les dimensions d'un fenomen sinó aprofundir els casos que s'han estudiat.

Per posar un exemple: puc entrevistar diferents persones i, utilitzant mètodes qualitatius, mai no podré dir que les opinions o característiques d'aquestes persones són representatives de la resta de la població de què formen part.

Això implica un coneixement molt profund de la realitat concreta que s'ha estudiat, però com que no permet conèixer el tot, ho només ho permet de manera molt intuïtiva, no es pot dir que serveix per provar teories o hipòtesis generals. De fet, aquesta limitació és alhora la seva força, perquè una aproximació en profunditat sobre un nombre reduït de casos permet formular hipòtesis o idees que després hauran de ser validades. També permet prendre en compte dimensions del fenomen que d'entrada havien passat inadvertits. En aquest sentit, la contenció metodològica que es demana és menor, les variables no acostumen a operativitzar-se i difícilment es pensa a mesurar-les.

En aquest tipus de plantejaments, no hi ha cap intenció de fer cap mena d'anàlisi estadística (a més, per qüestions de mostreig segurament aquesta seria totalment esbiaixada). També es diu que l'instrument per a la recollida de dades és el mateix investigador o investigadora, fet que és clar en les entrevistes o els grups de discussió, però que no té perquè ser igual de clar en tots els casos. Però quan es diu instrument de recollida vol dir simplement això, o sigui, que l'investigador o investigadora ha de deixar que la realitat es manifesti tal com és, sense intervenir en la seva definició.

El dilema quantatiu-qualitatiu

A vegades s'ha plantejat la dualitat quantitatiu-qualitatiu en termes d'oposició. Així, s'ha arribat a dir que l'enfocament qualitatiu i el quantitatiu suposen dos plantejaments oposats en tant que el primer buscar desenvolupar la teoria mentre que el segon intenta complementar-la. Mentre el primer estudiaria contextos, el segon analitzaria el comportament de certes variables predeterminades.

Des del nostre punt de vista, resultat clar que la decisió entre l'ús d'una metodologia d'investigació o una altra, o la combinació d'ambdues en la proporció adient, s'hauria de fer en funció dels objectius de la investigació. En funció del que es vulgui saber s'haurà d'utilitzar una metodologia o una altra.

Malgrat això, tal com ja planteja Marquès (1996), hi ha la tendència, sobretot en determinats contextos socials, a preferir els resultats de la investigació quantitativa. Sense tenir-ne cap prova concloent, creiem que si un treball d'investigació va destinat a polítics o a institucions de gestió pública, aquest tendeix a tenir una tendència marcadament quantitativa. Si, en canvi, la investigació va destinada al públic més general, el seu tall és marcadament qualitatiu, per a aconseguir més 'proximitat' amb el lector, humanitzant el treball a partir de l'anàlisi de casos reals.

En un sentit semblant, Marquès (1996), seguint Arnal, planteja que en les ciències socials es poden trobar tres paradigmes d'investigaió

- Positivista (racionalista, cuantitativo), que pretende explicar i predecir hechos a partir de relaciones causa-efecto (se busca descubrir el conocimiento). El investigador busca la neutralidad, debe reinar la objetividad. Se centra en aspectos observables y que se pueden cuantificar

- Interpretativo o hermenéutico (naturalista, cualitativo), que pretende comprender e interpretar la realidad, los significados y las intenciones de las personas (se busca construir nuevo conocimiento). El investigador se implica

- Sociocrítico, que pretende ser motor de cambio y transformación social, emancipador de las personas, utilizando a menudo estrategias de reflexión sobre la práctica por parte de los propios actores (se busca el cambio social). El investigador es un sujeto más, comprometido en el cambio.

Pere Marquès posa de manifest que la metodologia qualitativa va ser durant molt temps mal vista perquè se suposava que era menys rigorosa. Malgrat tot, avui dia està força acceptat, si més no en el món educatiu, que

Olsen (2004) parlant de la triangulació, planteja l'existència de tres posicions en relació a les possibilitats de cooperació entre metodologies qualitatives i quantitatives:

- empirisme

- constructivisme

- realisme

2.2. - LIMITACIONES CUANTITATIVAS • La subjetividad disfrazada Cuantitativamente. • Tomar una parte del sistema como variable independiente (causa) Una de las críticas a los abordajes cuantitativos es su propensión a servirse de, más que comunicarse con, los sujetos de estudio. los métodos cualitativos permiten una comunicación más horizontalentre el investigador y los sujetos investigados.

.