Acción desviada, conducta desviada y alteridad

From Francescroma

C. Sumner (Sociología de la desviación. Un obituario, 1994) situa el naixement de la sociologia de la desviació al 1895 quan Durkheim publica les Regles del Mètode Sociològic.

El primer llibre de text que en parla es publica al 1957

També situa la mort d'aquesta disciplina al 1975.

Durkheim veu en l'anomia el germen de la desviació, que es manifesta en distanciaments de la norma social, que és infringida. La desviació no és la diferència, però tampoc un delicte: es troba entre ambdues.

• Diferència: una anomia mal vista socialment, però que es tolera

• Delicte: No té un contingut universal, sinó que és una manifestació del sentiment col·lectiu en un temps i lloc concrets.

• Desviació: té una certa dosi d'anticipació i els desviats tenen una certa actitud visionària.

Per a Durkheim,

- Els subjectes que es desvien de la norma es tornen patològics (anomalies psicològiques o morals)

- la gestió de l'estat anímic i moral de la societat es fa mitjançant estadítiques

- La llei és el garant del sentiment col·lectiu (que està més enllà dels sentiments individuals)

- La sociologia -com a ciència- es desvincula del compromís polític.

Als anys 50 als Estats Units es comença a acceptar que existeix una sociologia de la desviació: al 1957 Marshall Clinard publica Sociologia de les conductes desviades.

Alguns autors distingeixen entre conducta desviada i acte o acció desviada.

La conducta desviada per a aquests autors consiteix en la violació d'algunes normes col·lectives. L'acte o acció desviats corresponen a la conducta qu ed'alguna manera es proscriu.

Per a Clinard són desviacions les conductes que representen un nivell suficient de desaprovació i que, a més, excedeixen els límits de tolerància d'una comunitat donada.

Altres autors, com Sagarin consideren la desviació com el conjunt de condicions, persones i actes o accions que la societat devalua. Aquí l'important és la societat i no la comunitat.

Mentre Clinard parla de tolerància, Sagarin ho fa d'un acte devaluat.

Aquí apareixen conductes conformistes i conductes rebels.

A més, les conductes desviades -com les conductes de les persones d'altres cultures- es basen en l'alteritat: l'alteritat de les conductes desviades es transforma en inferioritat.

Mentre els salvatges són elements caracteritzats per l'alteritat, inferioritat i exterioritat, les conductes desviades són alteratives, inferiors, però interiors. En comú tenen que estan al marge del sistema social (són perifèrics).

Els alters desviats interns seran estudiats per la sociologia i els alters salvatges externs són estudiats per l'antropologia. (L'antropologia es va desfer ràpidament del terme salvatge, mentre la sociologia no va fer el mateix amb el concepte de desviat).

Mentre la sociolgoia de la desviació va adoptar criteris universals que uniformitzaven i homogenitzaven conductes, l'antropologia social va adoptar criteris particularistes que varen uniformitzar i homogenitzar característiques, codis i pautes culturals.

En canvi, per a Durkheim la desviació (anomia) feia progressar la societat --> eren conductes socialmente funcionals que feien modificar les societats.

Tot i que Durkheim acceptava la desviació social, no per això donava a les persones desviades la categoria de normalitat. La desviació el que fa és fer inferior al desviat, en fa un alter inferior. (En canvi, des de la sociologia de la diversitat, els alters tenen dret a ser tractats com un igual).

Les conductes que es qualifiquen de desviades no tenen res en comú (per exemple, la violació i l'homosexualitat formaven part de conductes sexuals desviades).

A més a més, aquestes conductes desviades varen ser vistes com a figures de llibertat.

El que tenen en comú les conductes desviades és que suposen un estigma (Goffman).

Un cop estigmatitzat, el subjecte no necessita res més per perpetuar l'estigma; fins i tot, un cop arruïnada la seva identitat la normalització del subjecte estigmatitzat esdeve impossible.

Preves considera que la permanència enquistada de l'estigma no es pot aplicar a tot tipus d'estigmatització, com passa en el cas dels intersexes.

Plummer parla d'un itinerari d'adaptació a l'estigma amb 4 etapes (estratègies): negació, tractament, neutralització i adaptació.

La desviació recull tot un seguit de pràctiques i conductes que se separen de la norma social.

Gagnon i Simon parlen de tres categories de desviació sexual: normal, patològica i innominada.

De fet, l'estudi de la desviació (els manuals de sociologia de la desviació) han sobredimensionat unes formes de desviació i menystingut o omès unes altres (per exemple, el carterista i la delinqüència econòmica de gamma alta).

• Les conductes individuals són més presents que les protagonitzades per grups organitzats.

L'Escola de Chicago

George H. Mead trenca amb el positivisme imperant i l'ús d'estadístiques.

Els subjectes construeixen realitat mitjançant la seva mind (esperit).

Amb l'escola de Chicago la desorganització social perd pes a favor de la diferenciació social. Chicago rep molts immigrants i aquest context els fa adonar que la conducta diferent no és una conducta necessariament desviada (és una manifestació d'unes pautes culturals que són diverses).

Acceptar el valor universal de la norma no té cap sentit.

Sutherland - concepte d'associació diferenciada (p. 59-60).

--