Editing Tema 4

'''Tema 4 – La ciència política empírica (II): enfocaments d’investigació'''





'''1 – enfocaments i teories'''


Un enfocament d’investigació fa referència a què s’observa a l’hora d’aproximar-se a la realitat. Per exemple: els conductistes es varen centrar en l’estudi de les conductes individuals; els teòrics de l’elecció racional, en les estratègies; i els institucionalistes en les institucions. 

De fet, un enfocament no explica res, simplement permet construir teories. La teoria és una especulació raonada sobre  la resposta que es dóna a una pregunta de recerca, i inclou una declaració de perquè aquesta resposta és correcta. 

La vida dels enfocaments té que veure amb les teories que permet generar. 



'''2 – Enfocament conductista'''



Cap als anys cinquanta, va suposar l’aplicació del mètode científic a la política. S’origina a la sociologia i la psicologia. 

Posa èmfasi en l’estudi de la conducta política dels individus. 

Anteriorment la política s'estudiava des de la filosofia (tema 3) o des del dret.

Una alternativa havia estat el '''marxisme''', que postulava un enfocament en sentit contrari, però que tenia unes conseqüències semblants per a l'estudi de la política: el marc legal sustenta les relacions de dominació existents a cada societat.

Els estats formen part de la superestructura, és a dir, són un reflex de les estructures socials reals (determinades econòmicament). 

Això feia que el seu objecte d'estudi fossin els modes de producció i no les institucions polítiques; i encara menys el comportament polític (que respon a la posició que cada individu ocupa en el sistema de producció). 

Aquestes dues posicions (ciència política normativa o vinculada a l'estudi del dret i l'enfocament marxista) varen fer que no es plantegés un estudi autònom de la política fins passada la segona Guerra Mundial, excepte als Estats Units. 

A Europa, però, una minoria d'estudiosos es va plantejar estudiar la política des d'un punt de vista autònom: 

* Robert Michels ''Los partidos políticos''

* Wilfredo Pareto i Gaetano Mosca: corrent elitista o teoria de les elits: 

(la classe dirigent de totes les societats concentra el poder polític i econòmic)

L'important és que, en contra de l'elitisme i el marxisme, els conductistes varen afirmar una visió plural de la democràcia (els poders polítics s'obren a tot tipus d'interessos i la participació afecta a tots els individus) -> d'aquí que se'ls anomeni '''pluralistes''' 

Els condustistes (pluralistes) varen creure que es podia estudiar científicament --> estudi dels comportaments i de les actituds. 

Se’ls anomena pluralistes, perquè considera que els sistemes polítics estan oberts a la participació de tot tipus d’interessos (no només les elits). 

No s’interessa per les estructures formals i les normes jurídiques, sinó per les conductes i comportaments dels actors polítics. 

Autors: Robert Dahl, Gabriel Almond i Sidney Verba. 

El conductisme entre en crisi a finals dels anys seixanta. Té en contra tres corrents: 


•	La nova esquerra el considera com a conservadora del statu quo

•	L’economia neoclàssica en qüestiona  la cientificitat del mètode inductiu (planteja un mètode deductiu-> elecció racional)

•	El neomarxisme li critica que consideri l’estat com a neutral.



De fet, l’única cosa que tenen en comú els conductistes és l’ús del mètode científic i la convicció que la política es analitzar fent servir aquest mètode. Temàticament hi ha una gran dispersió. 

Tampoc no es pot dir que tingués un enfocament només individualista. 

El que varen tenir en comú va ser el mètode científic d’arrel positivista: va separar clarament el que són les teories normatives de les teories  empíriques (hauria de ser/és). 

Mai no va oferir una teoria unificada sobre la política. 



'''3 – L’enfocament de l’elecció racional'''



És un enfocament econòmic de la política. Es basa en l’utilitarisme de Bentham (tots els actes humans s’han de jutjar segons la seva utilitat, o sigui, segons el plaer o el sofriment que produeixen en les persones, i no d’acord amb criteris morals). 

El punt d’arrencada més proper és Joseph Schumpeter, que proposa un model de comportament polític basat en el supòsit de la racionalitat econòmica (tota acció humana busca maximitzar el seu benestar personal). La gent es comporta políticament, per tant, d’acord amb els seus interessos i motivacions personals, no d’acord amb l’interès general. 

El primer intent seriós des del món de l’anàlisi política és el de Anthony Downs, que planteja temes com la racionalitat de l’abstenció i la idea que tots els partits polítics tendeixen a convergir en el centre. 

Un autor important és Mancur Olson, que planteja temes relacionats amb els béns públics 

1.	Aquell bé del qual no es pot excloure les persones que no han participat en la seva provisió (principi de no exclusió)

2.	El bé no disminueix ni augmenta pel fet que el consumeixi més o menys gent (principi de no rivalitat en el consum). 

Exemples: il•luminació del carrer, defensa nacional
	


Per a Olson, no participar en la provisió dels béns públic es pot considerar una acció racional: és el tema del “gorrón” o free rider.

Les persones només cooperen (acció col•lectiva) en dos casos: 

1.	quan l’interès d’una persona o grup en el bé públic és tan gran que decideix promoure la seva consecució unilateralment (fins i tot sabent que els altes en fruiran sense haver-hi contribuït). 

3.	quan hi ha incentius positius per als qui participen en l’acció col•lectiva, o negatius per als qui se’n volen beneficiar sense haver participat en la seva provisió (incentius selectius). 



El plantejament d’Olson conclou que hi ha situacions en què la suma dels actes racionals dels individus pot provocar conseqüències col•lectives desastroses. 





L’elecció racional es basa en una sèrie de supòsits: 

•	L’individualisme metodològic (no hi ha determinisme estructural): els límits a les accions humanes són altres accions humanes individuals, i no accions col•lectives com les nacions, les classes o les races. 

•	La base de l’elecció racional és la racionalitat econòmica. Les accions individuals s’expliquen pels resultats que produeixen en els individus. Se suposa que tothom és mínimament raonable.

•	Existeixen conseqüències imprevistes o no intencionades de les accions humanes, com es veu en el dilema del presoner.  

L’elecció racional, sobretot el dilema del presoner, demostra que comportar-se racionalment pot anar en contra dels interessos de les persones. 





'''4 - L’enfocament del nou institucionalisme'''



Els analistes es tornen a preocupar per les institucions, però no des d’un punt de vista formal o legal com es feia abans, sinó per veure fins a quin punt influeixen, condicionen o estructuren les preferències i estratègies dels actors o els resultats del joc polític. 

Una institució són les regles formals i informals, les normes i pràctiques, els hàbits i els costums que influeixen en el procés polític, tant a nivell macro com micro. 

La idea general és que les institucions es troben en mig (medien) entre el poder i els resultats polítics. 

Dins d’aquest enfocament hi ha tres grans corrents. Aquests corrents suposen maneres d’aproximar-se a la realitat incompatibles entre elles: 



•	Institucionalisme històric: 

o	fa èmfasi en el passat històric de les institucions (hi ha unes inèrcies que expliquen aspectes del funcionament polític actual). 

o	No es basen en l’individualisme i la racionalitat econòmica, sinó que creuen que les estructures expliquen més que no les accions individuals. 

o	Les institucions defineixen les preferències, i aquestes institucions són un producte del context polític, social i històric; 

o	les accions dels individus estan més orientades a la satisfacció de normes i valors (socials-institucionals) que no a maximitzar els seus beneficis individuals.



•	Institucionalisme racional: 


o	Accepten la racionalitat instrumental dels individus que busquen el màxim benefici

o	Plantegen l’acció col•lectiva en termes de dilemes d’acció col•lectiva (l’elecció individual produeix resultats no òptims).

o	Els actors tenen comportaments estratègics (anticipen què poden fer els altres davant de les diferents opcions). 

o	Les institucions són els instruments que permeten reduir les incerteses de la interacció humana. Una institució és una solució negociada a un problema de cooperació (Shepsle). 



•	Institucionalisme sociològic: 


o	Parteix del constructivisme (la realitat es construeix socialment) i pensa que el que es considera racional o el que és una institució no es pot separar del context social en què s’han formulat. 

o	Les preferències dels individus apareixen en la interacció social o bé són creades per institucions, la cultura. Mai no són autònomes o individuals. 

o	El comportament dels actors respon a pautes culturals i no a pautes racionals o instrumentals. 

o	Les institucions constitueixen marcs de significació, percepció i comportament i indiquen als actors el que han de preferir en cada moment. No són simples instruments per aconseguir la realització de les seves preferències. 

o	Les institucions serien la causa i no la conseqüència de les nostres accions: per tant no es poden explicar des del punt de vista de les preferències dels individus.