Tema 2

From Francescroma

Tema 2 – La teoria política : alguns debats contemporanis


Avui dia les reflexions sobre com és la política i com hauria de ser estan separades, però històricament no ha estat així. Avui dia distingim:

• Ciència política empírica: descriu i explica els fets polítics. És la ciència de la política.

• Teoria política normativa o filosofia política: especula sobre els valors i els preceptes que haurien de regir la comunitat pública. És una especulació des de la filosofia i no vol contrastar les seves idees amb la realitat. Tracta dels principis ètics i morals que haurien de regir l’ordre polític per assolir una “bona vida”.


2 - La teoria política liberal

Comença al segle XVIII, impulsada per Locke, Smith i Stuart Mill.

Es construeix sobre tres grans idees:

• Els éssers humans són racionals i tenen uns drets individuals inalienables (el dret a configurar la seva vida en l’esfera privada, el dret a la propietat i a la felicitat, fonamentalment).

• El govern ha de sorgir del consentiment de les persones lliures i regular la vida pública sense interferir en l’esfera privada dels ciutadans

• L’Estat de dret (rule of law) obliga els governants i governats a respectar oles regles i impedeix l’exercici arbitrari del poder.


Tradicionalment, el liberalisme posava èmfasi en la llibertat, però actualment es posa de relleu la complexitat i ambigüitat d’aquest valor. Tradicionalment el govern havia de preservar i protegir els interessos dels individus, però darrerament la teoria liberal subratlla la impossibilitat d’assolir una veritable igualtat d’oportunitats si l’estat i la societat no resolen el problema de la distribució dels recursos de la societat. O sigui, que cal parlar de la justícia distributiva o redistributiva.

A més a més, actualment el lloc que tradicionalment ocupava l’individu en el centre de les preocupacions intel•lectuals, ha passat ara a la societat civil, com a institució que es troba entre l’individu i l’estat, per contraposar el poder d’aquest.


La llibertat

Isaiah Berlin (1958) posa la llibertat en el centre del seu raonament i diu que

• no és un concepte unívoc

• no condueix intrínsicament a un ordre liberal

Hi ha dos conceptes de llibertat: positiva (voluntat d’adquirir el control de la pròpia vida) i negativa (no interferència dels altres en l’àrea d’acció individual). D’acord amb la idea de llibertat negativa, com més àmplia és l’àrea de no interferència, més extensa és la llibertat. Només l’existència d’aquesta àrea garanteix el desenvolupament de les facultats naturals que permeten a l’individu perseguir les finalitats que considera bones o desitjables.

En canvi, per als partidaris de la llibertat positiva, és lliure l’individu que té una raó i una voluntat (un jo superior) que pot dominar els seus desitjos i passions (jo inferior).

Berlin es preocupa perquè alguns individus acabessin atribuint la raó i la voluntat a una entitat social (que passés allò que és propi dels individus a la col•lectivitat). Això podria posar en perill la llibertat individual (pel bé del col•lectiu). Segons ell, la llibertat positiva pot conduir a justificar la coacció. Aquesta és la base de les dictadures i d’alguns nacionalismes.

De tota manera, també podria ser que la llibertat negativa acabés sent molt reduïda o pobre i que fos el resultat d’internalitzar el que un altre persuasivament t’incita a desitjar. Per tant, tampoc no és impensable una dictadura basada en la llibertat negativa.


Hayek (1975) planteja que l’elecció del govern no assegura la llibertat, perquè la voluntat de la majoria no pot assegurar que es respectin els drets i les llibertats individuals. L’estat ha de comprometre’s a reconèixer i protegir l’esfera privada i a aplicar lleis generals i conegudes. Segons Hayek, la llibertat negativa fa possible la positiva, perquè permet que les persones actuïn d’acord amb les seves decisions i plans.

Dins del corrent liberal, alguns autors han plantejat que la llibertat té dues dimensions important i imprescindibles: la de les oportunitats de fer (alguna cosa) i la dels recursos (per fer alguna cosa). Així es recupera el concepte de Belin però sense l’amenaça que suposava la llibertat positiva.

• Llibertat de fer alguna cosa : llibertat negativa

• Llibertat per fer alguna : llibertat positiva


La justícia (equitat)


Rawls va reintroduir el concepte de justícia en la teoria política normativa a la segona meitat del segle XX. Segons ell, la justícia s’assenta en dos principis:

• Cada persona té el mateix dret a fruir de la màxima llibertat compatible amb la llibertat dels altres

• Les desigualtats són arbitràries, si no operen en benefici de tots.


Les persones decideixen “darrere del vel de la ignorància”, és a dir, com si no tinguessin preferències personals que esbiaixessin la seva tria. Així triarien el que més els beneficia.

Segons el seu “principi de la diferència” (segons principi), no han d’existir desigualtats en la distribució dels béns socials primaris (drets, llibertats, oportunitats, renda i patrimoni) excepte quan una distribució desigual impliqui un avantatge en termes absoluts per als més desafavorits. O sigui, que cal evitar les diferències d’origen.

Com que el primer principi era el més important, se’l considera un liberal, però un liberal social o igualitari (també liberalisme del benestar).

En aquest liberalismes social, l’estat té un paper més important que en el liberalisme clàssic (regular i supervisar el lliure joc de les forces del mercat), perquè le’stat ha de disminuir la desigualtat distributiva i redistribuir alguns béns socials primaris, ajudant així els més desvalguts. Així es legitima el paper de l’estat de benestar.


Nozick, des del liberalisme llibertari, va dir que l’estat mínim és l’estat més ampli que es pugi justificar. A partir d’aquí, l’autor planteja que la justícia s’assoleix a través de transaccions i iniciatives voluntàries dels individus, d’acord amb tres principis:

• L’adquisició original de propietat, és a dir, l’apropiació de les coses que no tenen amo

• La transferència de propietat d’una persona a l’altra

• La rectificació de la injustícia en les propietats.


Ronald Dworkin considera que existeixen uns drets humans o naturals (previs als drets positius o legislats), entre els quals cal destacar el dret a la igual consideració i el respecte en el moment de dissenyar les institucions polítiques i de govern.


Amartya Sen considera que l’important és si els individus, amb els recursos o mitjans que tenen, poden (tenen la llibertat de) portar diferents tipus de vida que els semblin raonables. Els béns primaris es converteixen en la llibertat per triar una vida particular.



La societat civil

Societat civil fa referència a les nombroses associacions independents de l’estat que estructuren i coordinen els individus que formen una comunitat i influeixen en l’adopció de decisions polítiques.

Aquestes associacions acaben generant un espai de lliure intercanvi de visions i idees en què es va formant l’opinió pública. Alguns autors com Michael Walzer consideren que la societat civil és l’entorn més adequat per a la vida bona.

Té l’avantatge que engloba diferents projectes: comunitat política, mercat i nació. Per això cap estat es pot mantenir al marge de la societat civil, perquè no pot sobreviure només amb la coacció i així necessita crear i reproduir lleialtats (legitimitat). Però també la societat civil necessita l’estat per fer front a les relacions desiguals que es poden generar dins de la societat civil. Estat i societat civil no són, per tant, oposats.

La societat civil ha de vigilar que no apareguin asociacions incivils que no acceptin les regles del joc democràtic i decideixin sense passar pels mecanismes de debat i participació establerts.

Avui dia hi ha autors que consideren que la democràcia és poc democràtica més enllà del dia de les eleccions (això deriva de Rousseau); no hi ha control dels representats de la voluntat popular. En aquest context apareix el discurs sobre la democràcia participativa.


3 - Tres crítiques a la teoria política liberal


La teoria liberal no és homogènia, sinó que hi ha visions crítiques. El que tenen en comú és una visió individualista que intenta respondre la pregunta de com aconseguir el benestar dels individus. Gairebé tots consideren que aquest objectiu s’aconseguirà mitjançant la raó.

Ara bé, des dels anys 80 la visió individualista ha estat criticada, donant més importància a la comunitat. Es considera que les persones no són àtoms sinó que pertanyen a grups socials. És el que s’anomena comunitarisme: la identitat dels individus, els seus valors morals i polítics estan marcats per les comunitats a què pertanyen. La comunitat (la societat) és prèvia a la política i la determina.

Així, la raó no opera en el buit cultural, sinó dins de tradicions socials i culturals específiques. Així que per trobar el bon govern i la vida bona cal buscar-la en la comunitat i no en la raó en abstracte.

Es diu que el comunitarisme condueix al relativisme i que afavoreix un cert conservadorisme social. Altres crítiques van en el sentit que no hi ha una única tradició cultural dins de les nostres societats, sinó diverses. Aquí apareix el problema de la multiculturalitat.


Els liberals moltes vegades parteixen d’una neutralitat cultural en la societat que, com diu Kymlicka, és un mite. Segons aquest autor, l’existència d’una cultura comú és essencial per crear sentiments de lleialtat cap a l’estat i crear el context necessari per a la cooperació i la solidaritat. D’aquesta manera, les mesures de protecció de la cultura nacional no serien incompatibles amb els valors liberals.

De fet, moltes vegades es considera que els drets de grup (per exemple els de les cultures minoritàries) violenten els principis liberals. Se sobreentén que les minories han d’adaptar-se a la cultura liberal dels drets individuals.

Kymlicka creu que es pot superar aquesta contradicció entre els valors del liberalisme i el multiculturalisme i els drets dels grups. Aquí el cas és diferent si es tracta de grups immigrants o de minories nacionals, però de tota manera, els drets d’aquests col•lectius estan sotmesos a límits: el dret d’un grup no ha de permetre dominar als altres grups i tampoc oprimir als seus propis membres. Així que el reconeixement dels drets de les minories s’ha d’acompanyar de la garantia que es preserva la igualtat entre grups i la llibertat i igualtat dins dels grups.


La filosofia política feminista subratlla la feblesa de la teoria política liberal perquè deixa de banda les dones. Resulta que la teoria liberal ha fet compatible la defensa de les llibertats i drets individuals amb l’acceptació de la discriminació de les dones en l’àmbit públic i la seva subordinació en l’esfera privada.

Carol Pateman (1995) planteja que el contracte original oculta el contracte sexual que s’estableix en l’esfera privada. Així, mentre a l’esfera pública tots els individus són lliures i iguals, en virtut del contracte sexual els homes solen ser, en l’esfera privada, els qui exerceixen l’autoritat, i les dones les que obeeixen.

Segons la teoria feminista, la filosofia liberal ha ignorat les desigualtats i les violacions de drets que es produeixen en l’àmbit privat. Per això reivindiquen que “el que és personal és polític” i que “el privat és públic”. Fetes les crítiques, a l’hora d’articular alternatives, el feminisme liberal accepta en gran mesura les premisses del liberalisme (sobretot la raó com a condició de la llibertat i la primacia dels drets individuals), però denuncia que al llarg de la història les dones hagin estat excloses d’aquest marc liberal.

Betty Friedan considera que les dones són tan racionals com els homes, però que no han estat socialitzades per exercir la raó en la mateixa mesura que els homes. A més no sempre se’ls han reconegut tots els drets. Per això aposten per fer efectiu el principi de igualtat, de manera que les dones vegin reconeguts els mateixos drets que els homes, també a la pràctica.


En canvi, el feminisme radical manté que el concepte de raó amb què opera la majoria de la teoria política moderna reflexa una perspectiva netament masculina, que exclou els trets distintius de la feminitat (afectivitat, intuïció, instint).

Per això s’oposen a la idea d’igualtat, perquè obliga les dones a renunciar als seus valors i a acceptar les regles de un món definits pels mascles. Davant de la igualtat d’oportunitats liberal, les feministes radicals demanen la discriminació positiva de la dona, en quant que són un grup d’interessos diferent dels homes. D’aquí la preocupació pels temes que tenen que veure amb la paritat. Segons Iris M. Young, no es tracta de suprimir la diferència entre el que és públic i el que és privat, sinó de transformar aquesta distinció de manera que no es correspongui amb una oposició entre raó i afectivitat. No s’ha de buscar l’homogeneïtat sinó les diferències de significats, de manera que s’enriqueixi la vida pública, alhora que en la privada les dones puguin fer efectius els mateixos drets que els homes.

Your Ad Here
Personal tools